domingo, 15 de mayo de 2011

A LA MEMÒRIA DEN PACO.


Avui una gran flama s'ha apagat, un soci, un dimoni, un amic ens ha deixat de manera sobtada. Amb tan sols 34 anys en Paco era una ajuda constant a la nostra associació i a moltes altres, noltros aprenguerem amb ell i ell va aprendre amb noltros i sobretot compartirem molts de moments plegats.

Ara si que ho serà de feixuc es carro! Allà on vagis o allà on siguis segur que no deixaras d'ajudar mai a qui et demani estirar qualsevol carro, per feixuc que sigui i segur ho faràs de bona gana i sense posar pegues així com ho has fet amb noltros fins ara.

Descansa en pau PACO. No t'olvidarem mai.

Adjuntam també un escrit den Mateu Ferrer que ens ha demanat que publiquem:


Paco


Un altre vegada en temps d’eleccions ha sortit el teu nom, Paco, però aquest pic per pegar-nos a tots una galtada al cor, i entristir-nos profundament per aqueixa manera injusta d’anar-te’n. En saber-ho al cap d’una estona, un dolor punyent em va envair el cos mentre em venia al cap la teva imatge, amb la mitja rialleta i la mà alçada amb què sempre em saludaves, tot i que poques vegades creuàrem paraules. Com així sempre ha de pagar el dèbil, Paco? li vaig demanar a en Joan Malondra, que tant t’apreciava i qui he vist afectat per la teva pèrdua. No m’estranya, perquè m’ha contat coses entranyables que vos unien i que jo ignorava, però que m’han omplert una mica la buidor que ens has deixat.

La vida t’ha maltractat, Paco, i durant molts d’anys la vila també. La crueltat o la indiferència —i aquí m’hi he d’incloure— amb què molta gent et va tractar perquè senzillament eres especial segur que et va fer sentir tot sol moltes i moltes vegades. T’has hagut de morir perquè molts ens teméssim que eres un sac de bondat, com m’ha recordat un gran amic i quinto nostre, i de la tendresa que duies dedins. D’altres en canvi, com el teu bon amic Joan Femenia, feia estona que ho sabien. Ell et va estimar sempre com eres, perquè en Coixet té una debilitat pels més desemparats que el fa una de les persones més nobles que mai he conegut. Sé cert que duu un bon dol de tu, Paco, talment com la teva família, perquè en Joan i tu fèieu colla de bon de ver.

Recordar-te aquests dies m’ha estat dolorós, com a tants d’altres. He hagut d’assumir que no sé ni el teu llinatge, perquè massa pics empràrem la crueltat per anomenar-te. I plorant-te he hagut de rememorar aquella nit de 1994 o 1995, ja he perdut el compte, i els bergantells de la nostra quintada érem a la plaça de l’Abeurador, davant l’escola vella, perquè la policia local ens encalçava per mor dels coets que amollàvem. Sense que haguessis fet res, un municipal que val més no recordar et va pegar una galtada que no ens mereixíem cap de nosaltres, però tu sobretot. Va anar viu de triar el més feble. Teníem desset anys, però el dolor d’aquell esclafit te féu bramar com un al·lot de tretze. No fórem capaços de rebel·lar-nos davant aquella bufetada a les nostres consciències. Te ben assegur, Paco, que me n’he penedit molts de pics de no haver plantat cara davant aquella curtor, que d’altra banda vull perdonar ara ja. No vull justificar-me, però crec que aquella dematinada un parell de nosaltres vàrem aprendre a respectar-te. Ens donares a tots els quintos una lliçó de dignitat massa gran.

T’havia perdut la pista, Paco, però no saps com m’he emocionat en saber que feia un parell d’anys que estaves envoltat d’amics: els dimonis d’Hiachat et feren un dels seus, malgrat tu sempre t’estimares més el guardapit reflectant i fer un servei discret, que el banyam i les carretilles. Precisament he triat aquesta foto on saludes a una companya del correfoc perquè crec que hi surts tal com eres, natural, amb una rialla espontània i sobretot, tan bona persona. Amb els Margalidans Agermanats també hi trobares un lloc, i ja ho crec que t’enyoraran. M’han contat la cara que posares el dia que te tragueren una ensaïmada per brufar que feies els anys. No te’n podies avenir de veure que a la fi qualcú et tractava com els altres. Com realment et mereixies.

Durant massa temps has passat desapercebut entre nosaltres; ara que no hi ets, enyoram la teva diferència. Els humans som així de complicats i tenim aquestes misèries. Has fuit amb 34 anys enmig de la plaça, davant tothom, però sense fer renou ni emprenyar ningú, que ha estat el teu estil sempre.

Ens faràs falta a tots, i no només als dimonis, per empènyer el carro sense el qual mai hi hagués hagut festa, estimat Paco.




lunes, 7 de marzo de 2011